Des Savannakhet vam arribar a Pakse !! Pakse no és una ciutat molt bonica, durant la nostra estada res ens va resultar interessant. Té un cutre centre comercial, la part que treu el cap al riu Mekong està coberta d’edificis que impedeixen el seu accés … a qui se li ha ocorregut no bolcar la ciutat a l’increïble riu que l’acaricia …? El carrer amb més guesthouses, hotels i restaurants per a turistes és la que té més trànsit, és la mateixa carretera que creua el país …

Nosaltres vam estar allotjats a Lankham guesthouse per 60.000 kips la nit. Hi trobem una guesthouse per 50.000, Noknoi, però la primera ens va semblar que tenia més trànsit per vendre la nostra preciosa i preuada companya, la Dinamita Vietnamita (una pausa dramàtica en el seu honor …). Així és, com no podíem passar la moto per la súper corrupta frontera Laos – Cambodja, havíem vendre-la abans. Vam col·locar anuncis per tot arreu, fins sobre la pròpia moto.

Cal destacar un restaurant indi que no està malament i és molt barat, Jasmin restaurant, els plats vegetarians valen 10.000 kips, els que porten carn 20.000 kips, arròs i naam 5.000 kips cada un … nyam !!

També trobem un restaurant vegetarià que ens va sorprendre !! Estava molt bo, i barat, Vegetarian Food Pakse, recomanat !! A més, el restaurant Daolin no estava malament però el preu era un pèl més car. Com contra-punt, vam anar a menjar una hamburguesa al restaurant Pizza boy, al costat de la nostra gueshouse, i ens van servir una merda, això sí, amb pa, i el terra era una autopista de paneroles … així que, si podeu, evitadlo.

Tornant a la Dinamita Vietnamita … abans de vendre-la havíem de fer un últim viatge, l’anomenat Bolaven Plateau. Una preciosa amb inici i fi a Pakse, com el Thakhek loop, recorrent l’altiplà de l’interior de Laos a una altitud mitjana de 1000 m (sobre el nivell del mar). Aquest altiplà és famosa pels cultius de cafè introduïts pels francesos a principis del segle passat. L’especialitat és el cafè Aràbiga i Robusta. La ruta completa es pot fer en 3-4 dies, però nosaltres vam fer un recorregut reduït en 2 dies.

Comencem el camí orgullosos amb la nostra Dinamita Vietnamita, la primera parada va ser la plantació de cafè de Mr. Vieng. Es tracta d’una finca molt ben apañadica on pots degustar cafè, comprar un souvenir, quedar-te a dormir, i Mr. Vieng et porta a fer un tour per la plantació explicant curiositats tant del cafè com de la fauna del lloc.

Va valer la pena, va ser interessant, vam poder veure el procés de creixement i preparació del cafè, des de la flor fins al gra torrat, també vam poder saber sobre plantes medicinals, vam veure la planta del cacauet, fruits desconeguts per a nosaltres, i formigues vermelles enormes que si et mosseguen i no deixen anar la seva mandíbula fins a la seva mort, així que si se’t fiquen per sentit o nas cal anar al metge … i si a més les fregues (i les mates) tenen gust de llimona i tenen una forta olor a vinagre.

Ens prenem una tassa de cafè deliciós i fortíssim (vam estar saltant tot el dia) ens va costar 10.000 kips i el tour 20.000 kips per persona.

Després de la visita seguim el nostre camí direcció Tad Lo, un poblet al costat del riu Es Set, banyada per tres cascades.

Ens vam allotjar a Sailomyen guesthouse, paguem 30.000 kips la nit, una cabana de fusta bastant cutre amb un balcó de cara al riu, on els nens jugaven a l’aigua … i allà vam anar a donar-nos un bany després del calorós viatge.

Hi ha tres cascades, una està al mateix poble, les altres dues estan caminant riu amunt. Pel camí et trobes dos elefants propietat d’un hotel. A les 17:30 es pot veure com els banyen i alimenten. Dóna llàstima veure’ls tan dòcils encadenats a una estaca que podrien arrencar sense problemes … No ens vam quedar per no ser partícips. Un cop a les cascades, són boniques però no espectaculars.

Per sopar vam anar a Mama Pap, on les racions són gegants … i els preus molt raonables, els plats costaven entre 15.000 i 20.000 kips, recomanable.

Al matí següent ens dirigim a Kok Phoung Tai, un llogaret pròxim on un tal Mr. O Captain Hook et fa un tour cafeter per les seves terres i t’ensenya el seu poblat. Es tracta de l’ètnia Khmu. Aquesta ètnia prové de la índia, i després de passar per Cambodja es van establir al sud de Laos.

L’entrada al poble (et cobren 2000 kips / persona) és un camí de fang, a cada costat hi ha cabanes, de vegades barraques, de fusta. Tot està ple d’animals de granja, porcs, gallines, a més de gossos i gats. Els nens corren al semi-nus jugant.

Per fi vam arribar a la casa de Mr. Hook. Ens rep la seva dona, li demanem un cafè (per 10.000 kips), aquest cop un per als dos, el dia anterior vam estar com motos fins massa tard per culpa del cafè … El va preparar amb una cafetera de bambú !! Molt autèntic !! El resultat va ser espectacular, molt millor que el dia anterior, el cafè gairebé es podia mastegar, barrejat amb una mica de sucre era deliciós …

Per fi va arribar Mr. Hook, tornava amb dos nois del tour anterior. I entionces vam començar el nostre tour (15.000 kips per persona) caminant pels cafetars mentre Mr. Hook ens recitava d’una manera monòtona i sense massa interès la història del cafè, des del seu descobriment fins a totes les classes existents.

Vaig estar a punt de estirar-me a terra a fer una migdiada … Després d’una estona i d’ensenyar-nos els fruits locals, les mateixes formigues i com fer bombolles de sabó amb una branqueta en cercle i la saba sabó d’un arbust, comencem el tour per seu llogaret, molt interessant !!!

Ens va explicar que ells són molt supersticiosos, creuen que si els fas una foto els robes l’ànima, si piques a la porta de casa seva, o a una paret ahuyentas els bons esperits, així que els has de compensar regalant un búfal d’aigua.

En l’actualitat realitzen rituals diaris. Les dones, després de parir han d’anar amb altres dones al cementiri i estar dues setmanes allà sense tornar al llogaret. Quan tornen el guru els pregunta si el nen és bo o dolent, si diuen dolent tiren al nen, així que totes diuen que és bo. En la següent lluna plena el guru li pregunta a la mare què ha somiat i interpretant aquest somni li posa nom al nen. Si aquesta nit no ha somiat haurà d’esperar fins a la següent lluna plena, i així fins que somiï. Comenta que hi ha nens que han estat molts anys sense nom …

Les dones mai poden sortir del poblat, elles treballen, així un home es casa amb diverses dones perquè el mantinguin. Fins i tot ens explicava que la seva neboda de 9 anys s’acabava de casar amb un home de 40 … En cas de mort, si és accidental, la teva família ha d’anar-5 anys a viure al bosc, sense poder tornar al llogaret, per espantar la mala sort i els mals esperits. Durant el passeig ens va assenyalar una casa abandonada d’una família que portava 2 anys en el bosc per mort accidental del seu fill. Cada lluna plena lliguen un gos a un pal i el maten a cops com ofrena als bons esperits, ens va assegurar que ja no feien ofrenes humanes, només gossos …

Les cases albergaven famílies de fins a 90 membres … Els nens començaven a fumar als 3 anys per espantar els mals esperits i als mosquits … Això era com l’edat mitjana, però sense el “com”, pobles tancats, només oberts a tecnologia rural que els fes la vida una mica més còmoda, ah! i la televisió … que no falti. Ens comentava que no compraven gairebé res, tot el criaven o cultivaven … que fort … un xoc cultural enorme … Després de la visita vam anar a fer una altra volta pel poble, fins i tot “vam conversar” amb els vilatans …

Després de la impressionant informació rebuda i observada en el llogaret, continuem el nostre trajecte passant per Pakson, sense cap interès, fins a arribar a les cascades Tad Yuang. Paguem 25.000 kips per persona, però va valer la pena. Són impressionants, uns 50 metres d’alçada i bon cabal, la pots observar des de dalt i des de baix.

Seguint unes escaletes arribes a 10 metres de la caiguda, en uns minuts acabes completament mullat, i pots veure un fantàstic arc de Sant Martí fent gairebé un cercle sencer !! una imatge preciosa, poderosa i molt humida. Aquesta cascada és espectacular perquè la pots observar a escassos metres.

La següent cascada és Tad Fane, que també va costar 25.000 kips. Aquesta cascada és molt més alta, uns 100 metres, tot i que amb menys cabal. El problema és que s’observa a molta distància i no s’aprecia bé, no val res la pena el seu preu, us la podeu estalviar amb tota tranquil·litat …

I ja de tornada a Pakse ens dediquem a revisar la venda de la moto … Després d’uns dies, en no tenir cap oferta acceptable, vam decidir seguir viatjant amb la nostra Dinamita Vietnamita fins Don Det i allà vendre-la.

Així que … ens veiem a Don Det !!

De camí a Don Det vam tenir alguns problemes amb la nostra estimada Dinamita Vietnamita … En el primer terç del camí a recórrer la moto de sobte es va parar … això sí, amb uns dignes petardeos de dolor … ens volia dir alguna cosa, però no la vam entendre, així que vam anar a un mecànic per veure què deia.

Per a això la vam haver de empènyer sota una calor infernal fins que vam arribar a una finca, on hi havia gent menjant. Ens acostem i els preguntem on era el mecànic més proper, però el nostre laosià no estava en el seu millor moment … encara que assenyalant la moto i amb una ganyota d’agonia va ser suficient perquè s’acostessin a intentar reanimar-la. Després de diversos intents infructuosos vam pujar la moto al seu furgoneta i molt amablement ens van portar al mecànic més proper … un honorable gest que agraïm profundament … El mecànic va saber parlar amb la nostra companya, i així vam poder continuar el nostre viatge.

Després d’uns 20 km la moto va tornar a aturar-se … de la mateixa manera, seguia insistint en la seva comunicació passiva, només que aquesta vegada estàvem més a prop d’un altre mecànic. Aquest mecànic era un artesà, es la va mirar de dalt a baix, prenent-se el temps necessari … i finalment la va arreglar !! I la resta del viatge va ser com una seda, feliç com una perdiu, amb un somriure al far.

Don Det és una de les illes d’un arxipèlag situat al cabalós riu Mekong anomenat 4000 illes (Si Phan Don), la veritat que ens va decebre una mica, encara que també és veritat que no ens vam moure molt. Per arribar-hi primer vam haver de llogar una barca per creuar el riu des Nadasang, així que just quan el sol s’anava a posar aconseguim que un xaval ens portés en el seu barcassa per 50.000 kips als tres, tota una experiència.

Un cop a Don Det busquem allotjament, com sempre. Després de preguntar a diversos llocs un holandès que treballava en una guesthouse, i que no callava ni sota l’aigua, ens va llogar una habitació per 30.000 kips a Ning bungalous. Una habitació correcta i en un punt perfecte per exhibir a la bonica Dinamita Vietnamita per a la seva venda.

Per visitar l’illa i la veïna illa de Don Khon es pot llogar una moto, però amb una bici per 10.000 kips és suficient. Don Khon és més bonica i tranquil·la que Don Det, encara que en temporada baixa tot és tranquil per allà.

Per passar al senyor Khon cal creuar un pont que costa 30.000 kips, encara que si et fas el boig passes sense parar a la taquilla dels tiquets … El preu del pont inclou la visita d’unes cascades, que si has passat el pont per la cara hauràs de pagar la mateixa quantitat. Les cascades no valen massa la pena, si vols estalviar no vagis …

Al sud de la mateixa illa pots llogar un pot amb capacitat per a 3 persones per 90.000 kips per anar a veure dofins de riu. Nosaltres vam poder veure uns quatre dofins en repetides ocasions !! va ser bonic, i sempre és diferent un viatge en vaixell lluitant amb els corrents de l’enorme cabal del riu Mekong … és espectacular la mida i la força d’aquest riu …

Per menjar a Don Det hi ha diversos restaurants de menjar local, com el de la nostra guesthouse, tot i que vam caure en la temptació del menjar índia … el restaurant Jasmin és dels mateixos propietaris que el de Pakse, encara que una mica més car … està boníssim! ! (Comparant amb la poca varietat del menjar local, l’arròs fregit i els noodle que portem menjant durant mesos …).

Durant la nostra estada a Don Det vam posar la nostra Dinamita Vietnamita en venda, estratègicament col·locada amb dos cartells de “en venda” a la cantonada de la nostra guesthouse, per on tothom passaria tard o d’hora. Els locals es fregaven les mans, tots oferien 100 dòlars, i esperaven a que se’ns s’esgotessin els dies d’estada o visat …

Passava el temps i ningú es comunicava amb nosaltres, així que vam decidir penjar cartells en les dues illes, amb l’esperança de trobar un turista despistat amb ganes de moto … Finalment, el dia abans de la nostra marxa trobem un francès propietari d’un restaurant que es va interessar, es la portem perquè la veiés i ens va oferir 160 dòlars … no teníem més opcions … així que vam acceptar. Per tancar el tracte ens va convidar a beure i a sopar … una nit alegre, digna d’un comiat, adéu a la nostra Dinamita Vietnamita, la deixem en bones mans …

L’endemà vam agafar el mini-ferri super-local per 30.000 kips / persona, i ens dirigim a l’estació d’autobusos de Nadasang. No teníem tiquet. Intentem fer autoestop fins a la frontera amb Cambodja, a uns 20 km, però va ser impossible … finalment, i per treure’ns de sobre els kips, vam agafar l’autobús directe a Siem Reap (Cambodja) per 185.000 kips cadascun … un abús, però va ser el preu més barat que vam trobar i tots ens deien que era l’única opció … així que … vam fer el que tots …

Ens preparem per creuar la frontera més corrupta d’Àsia … és una trista riure … uns tros de cares dures … Per començar, el del bus et diu que si li dónes el passaport i 40 dòlars no t’has de baixar de l’autobús, i que és el que costa, t’arriba a increpar dient que si tens algun problema serà el teu responsabilitat que el bus no esperarà … estafador … per sort vam ser una bona colla els que ens neguem.

Un cop a la frontera, primer has de rebre el segell per deixar Laos, ja que en aquest pas et cobren 2 dòlars per la cara … jo vaig demanar el rebut, i em van dir que no, així que els vaig dir que era il·legal … i em van ignorar … No ens va quedar més opció que pagar els maleïts 4 dòlars dels dos per poder passar … estafadors … Així és la policia en segons quins frontera asiàtica !!!! És per flipar … Però … No marxeu encara !! Encara hi ha més !! (Com súper-ratolí entre cada sketch). En creuar la frontera a Cambodja et fan passar un control mèdic, un tio que et pren la temperatura i et cobra 1 dòlar, doncs ja ens veus a unes 10 persones ignorant la revisió i entrant a l’edifici de visats mentre un policia ens cridava que vinguéssim … de riure !!!

En fi, seguim. El visat d’entrada a Cambodja per un espanyol és de 30 dòlars, ja que en aquesta frontera et cobren 35, per la cara !!!! Aquí seus güevos !! A més et posen una finestreta que ens arribava a l’alçada del melic, així que ja ens veus ajupits traient el cap dient-los que això era il·legal mentre el policia amb cara de molt mala llet ens ignorava mirant al capdavant … quina colla de xoriços !!! ! Perquè la policia, els taxistes / tuk tuks i els polítics han de ser sempre tan xoriços !!? (El dels taxistes s’aplica als asiàtics, la resta és mundial). I després de pagar la universitat dels nens, o les cerveses d’un mes, a tots els policies de la frontera, ja estàvem a Cambodja !!!!!! Ole ole ole i ole !!!!

Ens dirigim a Siem Reap i als temples d’Ankor … que emoció !!!!

Arribem a Siem Reap !!!! Primera ciutat de Cambodja !!! wooo wooo !!! Caminem per un dels carrers principals a la recerca d’allotjament, la ciutat és un formiguer, gent per tot arreu i tuk-tuks pesadíssims !!!! Preguntem a diversos llocs, les habitacions són o massa cares o massa brutes … per fi trobem un lloc genial !!! Day Star Hotel. Per 7 dòlars llogar una habitació neta, moderna, i amb banyera !!! A sobre, vam tenir aire condicionat fins que es van adonar i van baixar el diferencial des de la recepció … El recepcionista era força estrany … una mica desagradable, i sempre ens intentava vendre un tour o entrades per a qualsevol cosa … molt pesat.

Inspeccionant el centre de la ciutat vam veure que no tenia molt atractiu. El passeig pel riu és d’estil colonial, igual que alguns edificis més. Les zones més perifèriques són més locals i pots veure una mica millor Cambodja, encara que Siem Reap és la ciutat més visitada de Cambodja gràcies a les ruïnes dels temples d’Angkor … així que aquesta ciutat no té res a veure amb la resta del país.

Aquí podem trobar supermercats en gairebé cada cantonada, restaurants occidentals, o els típics plats Camboyanos, com el Amok, Lok Lak, Khmer curri o la sopa Lap Khmer, bé llistats perquè el turista no li costi treball entendre-ho …

Una atracció turística són les actuacions del circ social Phare Ponleu Selpak. Com anàvem a col·laborar amb ells a Battambang els demanem que ens donessin entrades per veure un espectacle del circ. Vam poder assistir a l’espectacle Sokha, una visió artística de la biografia d’una dels fundadors de Phare. Aquesta obra mostra el sofriment d’una ballarina durant l’horror dels Khmers Rojos i el seu alliberament a través de l’art. Va ser molt bonic i inspirador, una barreja de dansa, circ acrobàtic, trapezi i malabars.

Per menjar, trobem el nostre raconet en un petit restaurant de menjar local anomenat Situada Sousday. Té plats senzills però bons i barats, entre 4000 i 6000 rails (1-1,5 dòlars). A més va ser la nostra oficina de treball durant un parell de dies.

També vam anar a sopar al restaurant Star Rise, que havíem llegit en alguns bloc que feien el millor Amok de Siem Reap. Ens va costar 2,5 dòlars i estava boníssim !!! L’únic problema va ser que durant el sopar vam haver de posar els peus sobre la barra de les potes de la taula perquè certs rosegadors corrien per aquí … I com a alternativa al menjar local, a la pizzeria Sata Ankor & Pizza Roma feien un 2×1 , així que la pizza sortia per 4 dòlars, i estava molt bona !!!!

Però a Siem Reap es ve al que es ve … La ciutat dels temples d’Angkor Thom !!! Declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO el 1992. Per això aquesta ciutat està modelada per al turisme. El preu és bastant elevat, un dia costa 37 dòlars, tres dies 62 dòlars i tota la setmana 72 dòlars. Nosaltres vam agafar un sol dia per estalviar … i potser tres dies ens haguéssim fet un fart … ho sento però som així … Ens vam llogar bicicletes per 1 dòlar cadascuna per fer la visita. I a les 8 am ens vam llançar a la carretera direcció Ankor.

Havíem llegit que les taquilles no són al temple, així que ho mirem al mapa i allà vam anar. Després de 4 km arribem … però no era allà, les taquilles estaven on Pedro va perdre a la seva mare … 3 km del camí ja fet i 2 km cap a la dreta … uff, això no seria fàcil, tant km amb una bici urbana holandesa rovellada … això no seria fàcil … Per fi vam arribar a les taquilles !! Un gran edifici ple de turistes … L’administració dels temples d’Ankor ha estat cedida a una empresa Sud Coreana i per això les taquilles estan centralitzades i apartades en un modern edifici, per controlar cada dòlar que s’ingressa, i evitar la tan comú corrupció Camboyana …

Un cop amb els tiquets, vinga, a pedalar els 11 km que tenim fins al primer temple, el Ta Prom, on es va rodar Tomb Raider … Els temples d’Ankor van ser descoberts per un botànic francès, de nom Henri Mouhot, que, en la segona meitat del segle XIX. Nosaltres vam fer el següent recorregut: Ta Prom, Bayon, Baphon i Ankor Wat. D’aquesta manera visitàvem els temples més emblemàtics, i de camí ens podíem parar a uns altres de menor importància.

– Ta Prom: temple de finals del segle XII de l’estil Bayon, l’últim “gran període” de l’arquitectura khmer. Anomenat originalment Rajavihara ( “monestir real”), el temple va servir com a monestir i universitat budista per monjos mahayanas. Al contrari que a la resta de temples, per la seva bellesa, els francesos no van eliminar els signes de colonització de la selva sobre el temple. Les arrels inserides en l’arquitectura és increïble, prominents arrels caient per les parets de pedra, enormes arbres, però de veritat enormes, conviuen amb la pedra de la construcció, una de les imatges més belles que hem vist, com la naturalesa demostra la seva majestuositat sense excloure la creació humana.

– Bayon: és un temple budista construït a finals del segle XII, va ser acabat durant el regnat de Jayavarman VII. És conegut pels seus 54 torres i prop de 200 enigmàtiques cares, cares que pertanyen al rei que el va fer construir. Recorrent les seves torres i passadissos no deixes de veure cares per tot arreu, no hi ha un racó on no et sentis observat, és inquietant … A més, la pedra gastada pel temps, treballada en cada pam, és com estar en un altre món, un lloc que convida a alliberar la imaginació.

– Baphuon: immens temple de muntanya de forma piramidal amb cinc plantes i uns 25 metres d’alt, que representa la Muntanya Meru i estava dedicat al déu hindú Shiva. Va ser construït al segle XI sota el mandat del rei Udayadityavarman II. És un arquetip de l’estil Baphuon. El temple va tenir una primera època hinduista i una segona budista. Imponent temple amb una passarel·la largísima d’entrada, interminables escales que et porten a coronar un temple amb vistes precioses … una passada de lloc .. i envoltat d’imponent selva.

          

– Angkor Wat: és el temple hinduista més gran i també el millor conservat dels que integren l’assentament d’Angkor. Dedicat inicialment al déu Vishnú Va ser construït al segle XII per ordre de Suryavarman II. Va ser el centre polític i religiós de l’imperi, com a temple principal i palau reial. Està considerat com la major estructura religiosa mai construïda i un dels tresors arqueològics més importants del món.

I després de delectar-se amb una de les principals meravelles del món … deixem Siem Reap, l’oasi occidental per al gaudi dels temples d’Ankor, 1 miratge per a turistes a Cambodja. Ens dirigim a Battambang, una de les ciutats més grans de Cambodja on ens espera una magnífica experiència en el circ social Phare Ponleu Selpak.

L’autobús de Siem Reap a Battambang ens va costar 5 dòlars i el vam agafar a la companyia Capitol, la seva estació està una mica allunyada del centre. així que allà anem … Ens veiem a Battambang !!!!

El bitllet a Phnom Penh ens va costar barat, 5 dòlars, i tot i que l’autobús va arribar a recollir tard, i suma-li la càrrega i descàrrega del milió de caixes que portava, agafis fins i tot pels passadissos, i que era un vehicle bastant borreguero, em refereixo al fet que era antic i desgastat, el viatge va ser agradable i sense més contratemps.

Arribem a les 5 am a la capital, així que com sempre vam haver d’anar a la recerca de la millor opció per dormir. Per a això calia dirigir-se al centre, amb les referències que havíem tret d’altres viatgers, vam començar la ronda de consulta-regateig. La millor opció que vam trobar va ser a Royal Guesthouse, on per 6 dòlars teníem una habitació, doble amb ventilador, en l’últim pis al final d’un passadís amb vistes a la ciutat, i com era l’última habitació podíem deixar la porta oberta mentre estàvem dins, fent-la molt més agradable.

Phnom Penh no ens va agradar especialment. A diferència de Battambang, la gent està molt tensa, tot és més car o almenys ho és dels per occidentals … veus menys cares amables en què alegrar-te el dia rebent un somriure … El centre és sorollós i atrafegat, a més … atenció !! ens van repetir per tot arreu que compte amb les estirades de bosses i mòbils. Fins i tot al nostre estimat amic Toni, que escriu el bloc Motxilles Abismals, li van intentar robar d’una tirada el mòbil i la bossa … Nosaltres no vam tenir cap indici d’això, tot i que sí que anàvem previnguts després de tant avís per part de locals.

Els carrers del centre estan plenes de restaurants, agències de viatges i hotels, tot el que un centre turístic necessita per treure-li la pasta al turista … Però el que més ens va cridar l’atenció és la quantitat de bars amb dones alegres de la zona … però pleníssim !! alguns bars es troben al límit, que no saps si són de contactes o no … però d’altres són descaradament puti clubs !! amb les senyoretes fora xatejant amb el mòbil … perquè a Àsia (i molt em temo que en tot el món) si no estàs fent alguna obligació, llavors estàs amorrat al mòbil …

Aquesta zona de la ciutat és impossible, tots els preus estan hinchadísimos, més del que és habitual, però només per al turista. Així que et vas a un restaurant local, amb bastants cambodjans menjant, preguntes el preu i et diuen el triple … jajajaja … de vegades fins i tot se’ls escapa una lleugera riure … Com en gairebé tota Cambodja o podríem dir gairebé tot el sud-est asiàtic , hi ha una carta amb preus per als locals i una altra carta traduïda a l’anglès per als turistes, i les dues tenen preus diferents … Encara que en el centre de Phnom Penh és més descarat. Només cal anar-se’n uns carrers fora del centre per tenir un preu sol lleugerament superior al local … Aquest és el joc que ens toca jugar … o t’agrada o t’agrada …

Al centre també hi ha el Night market, amb botigues de records, menjar que no fa gens bona pinta i poc més … molt poc aconseguit, comparant amb l’oferta d’altres ciutats. També pots fer una passejada al costat del riu, agradable i refrescant a la nit …

Les principals atraccions turístiques són Royal Palace i la Pagoda de Plata, que l’entrada val una pasta ($ 10) i no entrem … amb segons quins palaus i temples som així de expeditius … els vam veure des de fora …

El que sí que és visita obligada és el Museu del Genocidi Tuol Sleng, una escola de secundària convertida en una presó de màxima seguretat, coneguda com el S21, en l’època dels Khmers Rojos. L’entrada costa 3 dòlars i la audioguia 3 dòlars més. Es tracta d’una presó temuda en l’època entre 1975 i 1979, on portaven els criminals contra el partit per interrogar-los, torturar-los sense cap compassió, eliminar-los, o recloure’ls en condicions inhumanes pel temps que poguessin romandre vius.

Al mateix museu es poden veure fotos de les víctimes que van passar per la presó, i també dels pocs supervivents, només a 12 persones, a més d’estris, cartes, declaracions, confessions … Les instal·lacions es mantenen com les van deixar els Khmers Rojos, tot és molt rudimentari, extremadament simple, terroríficament mortífer …

Passejar-se per aquesta presó i escoltar la història que es tanca en ella és estremidor, ¿com ens podem fer semblants barbaritats els uns als altres …? A més, això no va passar fa tant de temps així que víctimes i botxins conviuen junts. Els cambodjans no guarden rancor als fets, els que executaven se’ls reconeix que rebien ordres sense alternativa … tot és relatiu, però ¿per a què serveix la rancúnia?

El problema és que fins a l’actualitat no hi ha hagut cap tribunal que hagi condemnat els fets, així que els culpables segueixen envellint impunes, negant haver estat partícips i dient que seguien ordres o que ells mai van ordenar allò …

Què relatiu és tot, quan les víctimes pertanyen al món “sub-desenvolupat” un terrible genocidi pot passar desapercebut sense problema …

Per moure’ns vam llogar unes bicicletes en una agendia de viatge, Solomon Travel, al carrer 172. Ens demanava 3 dòlars per 2 bicis per dia i el vam acabar traient per 2,5 dòlars. A més, i com sempre, és interessant visitar els mercats de la ciutat, com el Mercat rus, ple de “antiguitats” i rèpliques curioses com souvenirs, a més de roba turística, restaurants locals i altres articles d’un mercat.

També hi ha el Mercat Central, força turístic, amb forma d’estrella i un alt sostre de volta. Té paradetes de joies i rellotges a la seva zona central, mentre que en els seus extrems varia, entre robes, articles per a mòbils, i verdures, carn i peix.

I per visitar un mercat local en plena activitat, l’Boeung Keng Kang market és el vostre lloc. És un mercat local amb tot el seu encant on és un plaer perdre entre els seus carrerons …

Per menjar, fora del centre els restaurants locals poden variar, s’ha de vigilar una mica la seva higiene, com sempre, encara que tot són de l’estil. La veritat és que no trobem un lloc especialment, vam anar canviant a cada menjar per no provar cap a destacar … El preu rondava ens 1 i 1,5 dòlars.

I si vols una mica de canvi de dieta, en Pizza Factory & Caffee, al migdia tens un 2×1 en pizzes !!! així que t’acaba costant uns 4 dòlars cada pizza … i són molt bones !! Al centre trobem un lloc molt curiós … la pizzeria més petita que hem vist en la nostra vida. Es tracta d’un forn de llenya sobre un carret !!! No vam poder provar les seves pizzes a 5 dòlars, però ens hagués agradat.

Ah! en sortir del Museu S21, vam comprar una amanida coberta per una truita d’arròs que estava molt bona per 3000 riels cadascuna.

Cal esmentar que ens vam treure el visat de Vietnam a l’ambaixada Vietnamita a Phnom Penh. Triguen 48 hores (o el pots tenir en el mateix matí pagant més) i costa 30 dòlars 1 mes o 40 dòlars 3 mesos … Molt fàcil i molt eficient …

I va arribar el dia de marxar, vam buscar per totes les agències un autobús per anar a Ha Tien, i ens va costar trobar-lo a un preu decent … Finalment ho vam aconseguir per 12 dòlars cada un a la companyia Champa Mekong, incloent un tuk-tuk que ens va venir a buscar a l’hotel. El bus passava per Kampot i per Kep.

Així que … ens anem a Vietnam !!!!! ole ole ole !!! Deixem enrere Cambodja, un país que ens ha tractat molt bé …

L’autobús cap a Ha Tien va ser correcte. Per creuar la frontera Cambodja- Vietnam, a part d’haver de pagar 1 dòlar per a la “revisió mèdica”, que consisteix en la presa de temperatura amb una pistola d’infraestructures vermells … tot va ser correcte i sense contratemps ni injustícies. Per sortir de Cambodja el propi autobusero es va encarregar que ens segellessin el passaport sense cap cost (encara que ens va costar desprendre’ns del passaport … una de les nostres màximes a evitar), i després ens el van tornar perquè passéssim un a un per al control vietnamita.

I després de canviar d’autobus a furgoneta, arribem al port de Ha Tien. Allà un ferri per arribar a l’illa de Phu Quoc. Havíem llegit que els preus dels ferris oscil·len entre 185.000 i 230.000 Dongs vietnamites. Al final vam haver de agafar el que costa 230.000 perquè no hi havia manera que ens diguessin on era l’altre ferri, i el ràpid (de 230.000 dongs) sortia a 20 minuts … Així que res, vam ser pràctics i paguem una mica més (ara 1 euro són uns 25.000 dongs, o 22.500 dongs el dòlar). Això sí, el SuperDong IV, nom del ferri, era d’allò més luxós i còmode. Vam trigar 1 hora i 50 minuts, aprox. a arribar, un plaer.

Un cop a l’illa, de sobte hi va haver un huracà de transports, taxis, furgonetes, motos, que ens volien portar a la ciutat, tothom al nostre voltant anava accelerat, i nosaltres que ens agrada arribar als llocs i prendre decisions amb la calma preferim relaxar-nos i comentar-tranquil·lament … per una vegada, això va ser una cagada (o així ho vam creure), perquè de cop i volta ens trobem que només quedava un taxi i motos-taxi. El primer ens cobrava 8 dòlars, el descartem, i les motos no ens feia molta il·lusió amb les motxilles …

Després d’uns moments de crisi viatgera, vam decidir fer autoestop … Encert !!! ens van agafar a l’instant !! un camió que feia part del viatge ens va portar, i després 1 pick-up ens va acabar deixant a la capital de l’illa, Duong Dong.

Duong Dong és una ciutat turística plena d’hotels, guesthouses i restaurants de tota mena. Al centre de la ciutat hi ha un Night Market i tones de restaurants de marisc, fresc fresquíssim !!!! encara que bastant car, o almenys per rostres pàl·lids … I la ciutat en si no té molt més …

Hi trobem una xurreria amb unes pastes farcides de carn de porc picada amb ous cuits de guatlla que estaven boníssimes !!! i com ja començava a poder dir els preus en vietnamita ens van cobrar el preu local !!!! quina il·lusió !!!!

En primera instància l’illa no ens va agradar gens, fins i tot pensem en anar-nos al dia següent … tota plena de construccions monstruoses, ciutats senceres en forma de resort per a mega-creuers, hotels gegants, com el Marriot, i construcció per tot arreu. Fins i tot acaben de fer un mega aeroport que sembla més gran que el de l’Prat …

Però per sort vam tenir paciència i vam anar a buscar els seus raconets i petites experiències, i no ens va defraudar.

A la carretera d’entrada al poble per la platja, Tran Hung Dao, trobem un preu raonable per a dormir en un Guesthouse al costat de la A74, per 200.000 dongs, amb aire condicionat i bany privat, però la higiene era lleugerament limitada. Allà mateix lloguem la moto per 120.000 dongs al dia.

Preteníem quedar-nos uns quants dies a l’illa, així que amb la moto ens vam anar a la recerca d’un allotjament, millor i més barat … Vam passar per Long beach, al sud de Doung Dong.

Allà vam aconseguir un bungalou a prop de la platja per 12 dòlars (272.000 dongs). Long beach és una llarga platja de sorra fina marró amb palmeres, està completament ocupada per resorts de qualitat mitjana. No és la bomba, almenys no com per gastar-$ 12 … (ja veieu fins a quin detall mirem despeses …). Seguim buscant un lloc millor. Mirem de camí al nord i la majoria de llocs ens costava més de 15 dòlars sense augmentar la qualitat ni el paisatge.

Ens dirigim a l’est de l’illa, a Ham Ninh, un petit poble pesquer on havíem llegit sobre una guesthouse barata, Hai Anh guesthouse, amb habitacions amb ventilador per 150.000 dongs, el millor preu fins al moment. L’habitació era senzilla però acceptable. La platja més propera era coco beach, un mini platgeta sense habitar ni habilitar … jajaja … bastant deixada però almenys neta …

La carta de menjar era molt econòmica i les porcions molt grans, les sopes i arrossos valen entre 25.000 i 30.000 dongs, i el menú de carn i peix per al sopar costa 50.000 dongs però acabes gom a gom de menjar.

I aquí vam tornar a l’addicció al cafè … aquest fort cafè amb gel i llet condensada ha de ser pecat … A més vam descobrir el pebre de Phu Quoc, una de les millors del món, i aquí la barregen amb sal i unes gotes de suc de llima per condimentar … boníssima !!!

Els amos són una parella peculiar, bé, ella és una joia que farà el possible perquè estiguis el més a gust possible, i ell, Mr. Hai, és el més peculiar, simpàtic i ideal per a una bona conversa. A més et deixen les bicicletes gratis !!

La moto ens la van deixar per 100.000 dongs, encara que estan una mica fetes pols i el segon dia ens la van deixar, creiem, amb la roda ja rebentada … i ens va costar 80.000 dongs arreglar la punxada …

Una nit amb Hai i una parella de belgues vam anar al mercat del poble i vam comprar una mica més d’un quilo de crancs per 200.000 dongs, a la guesthouse ens els van cuinar, juntament amb unes cloïsses, arròs i verdures (per explotar de menjar). Tot estava diví …

però sobretot els crancs, com la meva mà de grans, va ser excepcional el rics que estaven … tant, que dos dies més tard ens vam comprar un altre mig quilo per repetir l’experiència …

La millor platja de l’illa és Sao beach, una llarga platja d’aigües turqueses i sorra blanca flanquejada per palmeres. La part central, el seu accés, està ple de restaurants (i merda per tot arreu). Quan nosaltres vam anar estava a vessar de vietnamites de vacances …

Si camines una mica cap al nord, just on acaba l’últim resort és el millor punt de la platja, la vista nord és la corba de la badia plena de selva, i millor no mirar al sud … (motos aquàtiques, vaixells un sobre l’ un altre, i vietnamites empaquetats).

La veritat és que s’està molt a gust, i jo em vaig dedicar a buscar cloïsses enterrades a la sorra, dins de la mar, per fer espagueti (o noodles) amb cloïsses i crancs de sopar !!!! Caminant aquesta mateixa platja un parell de quilòmetres cap al sud es troba Khem beach, molt solitària encara que menys bonica.

A la punta nord-oest de l’illa, es troba un poblat pesquer bastant curiós. Té uns passadissos coberts, per cobrir de la pluja, i bastant merda per tot arreu.

I si creues les cases per anar a la platja et horrorizas de la quantitat de porqueria que poden acumular sense immutar … és espantós !!!!! donen ganes d’agafar una bossa, calçar-se uns guants i recollir … que impressió … a més, això no ve sol, les rates acostumen a caminar també per aquí …

La part nord-est és un paratge excepcional. Per arribar es condueix per una carretera que travessa un parc natural, una selva espessa, amb plantacions de pebre als seus costats. Un cop arribes a l’extrem, hi ha una illa a la qual s’accedeix per un petit pont improvisat de fusta, encara que és més segur caminar els 100 metres que separen per l’aigua.

L’illa té un camí fet amb pedra i ciment que envolta l’illa entre la selva. És espectacular !!!! la vegetació és impressionant, i vam poder veure ocells similars a un tucà !!!! això sí, estava ple de mosquits … jejeje … tot a la vida és un Yin & Yang …

En tornar de l’illa ens vam creuar amb una família cantant karaoke, menjant marisc i bevent whisky d’arròs. Ens van cridar i ens van convidar a beure i a menjar crancs, nosaltres que som gent educada, no vam dir que no … ole ole que macos !!!!

La gent aquí és molt amable i els encanta que comparteixis un moment amb ells. De les varies vegades que ens van convidar a compartir una estona amb ells, una va ser en un restaurant del port, un grup molt borratxo, ens van convidar a cervesa mentre tots ballàvem i ens feien fotos … molt graciosos !!!! i nosaltres encantats !!

Els dies que no lloguem moto, ens vam moure fent autoestop, i va ser facilíssim !! es paraven molt ràpid, fins i tot es desviaven del seu trajecte per apropar-nos al lloc on anàvem … molt macos !!!!

Mr. Hai ens havia dit que podíem anar a Hon Thom en ferri per 30.000 dongs per cap. Així que un dels dies ens aixequem al matí “aviat” (ens costo horrors matinar) i vam sortir a fer autoestop uns 20 km fins a la punta del sud de l’illa per agafar el ferri a Hon Thom. No vam tenir molta sort, en el sentit que vam haver de agafar 5 vehicles, per que cap, excepte l’últim, arribava fins al final del trajecte. Però les recollides van ser molt ràpides … un amor de gent …

Un cop allà havíem de esbrinar on s’agafava el ferri … merda !!! això ens és gens obvi … i cada vegada que preguntàvem ens dirigien a algú que ens oferia un tour amb barca privada pel mòdic preu de 600.000 dongs … ¿estem bojos !!?

Finalment, després d’una hora amunt i avall del port, una senyora ens va indicar on s’agafava el ferri. Era un petit vaixell de fusta de color blau turquesa molt antic, Només hi havia locals que s’asseien un al costat de l’altre en les dues banquetes, mentre enmig s’apilaven caixes de càrrega per a l’illa.

I efectivament el preu era 30.000 dongs per trajecte, genial !!!!! Naveguem a través de totes les petites illes de l’arxipèlag. L’embarcador d’alguna de les més petites era un pot que et treia de la platja i et portava al vaixell en aigües més profundes o a una plataforma flotant improvisada … molt pintoresc.

Un cop a l’illa, l’aigua era cristal·lina, fins i tot al port !! que és on s’acumulen les deixalles. Vam preguntar on era la platja i ens van indicar que era a través de l’únic camí que creuava el poble i et portava a la costa oposada.

Un cop allà … uff … tot ple de porqueria … entre les deixalles arrossegats per la marea i les deixalles llançats pels habitants del poble …

Seguim buscant un lloc millor, havia d’haver-hi una platja no tocada pel poble. Caminant per la platja vam veure de tot, fins i tot un gos mort, en descomposició, allà, sobre la sorra, a les portes d’una de les “cases” …

Seguim creuant zones rocoses, escalant, en algun moment vam perdre l’esperança, però finalment … la vam veure … una llarga platja blanca, completament buida, flanquejada per palmeres i vegetació … aigües turqueses … el nostre paradís !!!!! per fi !!!!! Allà vam estar gaudint del que veníem buscant a l’illa, un petit tros de paradís … I vam començar a gravar el vídeo per al casament de Soraya i Ingo, germana i cunyat de Mayra, no podíem desaprofitar el lloc.

Bussejant per les roques, veient peixos curiosos … que gust s’està quan s’està a gust … Llençats sobre la sorra calenta, gaudint d’eterns banys a cristal·lines aigües … aaaisshh (una pausa silenciosa per gaudir la imatge …).

Per visitar a Phu Quoc, els mercats que normalment són a prop de embarcadors de pesquers, preciosos de fusta blau turquesa, de a saber quants segles enrere … Es pot trobar tot tipus de peix i marisc, tot viu, fresc, ric ric !!! !

També pots trobar venda de serps vives per cuinar … aishhh … que fàstic … Jaume estava encantat de poder veure i tocar de prop !!!

I a la carretera principal trobem el Museu Phu Quoc Prison Landmark, una antiga presó americana durant la guerra de Vietnam. Es pot veure la presó com era amb estàtues que simulen la realitat d’aleshores.

Tot i que els americans van ser cruels i injustos, declarat i confessat, aquesta presó és pura propaganda anti-americana. Hi ha un dels Barrancones que les figures mostren com els americans torturen als del Viet Cong, mentre en l’altre barracó les figures del Viet Cong es dediquen a fer escultures, dibuixos artístics i instruments musicals … d’un extrem a un altre … en fi …

I després de 6 dies a l’illa de Phu Quoc, ens vam anar fent auto-estop a l’embarcador per agafar el ferri. Cura !! quan vam arribar s’havien acabat els bitllets i això es va convertir en una lluita per colar-se sense cap mirament (pràctica habitual vietnamita), fins que una noia local ens va ajudar a aconseguir dos dels tan preuats bitllets per al ferri que sortia a les 8:20 am.

Així que millor si compres el bitllet uns dies abans. Aquest no era el ferri ràpid, tot i que va trigar molt poc més, aprox. 3 hores, i va costar 185.000 dongs, el preu que havíem llegit abans d’arribar a l’illa.

Ho Chi Minh city !!! allà anem !!!!!!

Per arribar a Ho Chi Minh des Ha Tien no va ser fàcil … Primer vam intentar fer autoestop … i no ens va agafar ningú … però per sort, va passar per la carretera un autobús direcció a Rach Gia, que estava a la nostra direcció … ens va costar 45.000 dongs a cada un.

Un cop a l’estació d’autobusos de Rach Gia, vam buscar un autobús a Can Tho, patim el setge dels taxi-moto, que ens van dir que no existia tal bus, que ells ens portaven fins a un punt on ens portarien en vaixell … molt sospitós … millor esperar i investigar una mica més. Al final, després del setge de les mosteles una senyora que no parlava res d’anglès ens va indicar que ens asseguéssim, que aquest era l’autobús … salvats !!!

L’autobús va arrencar, nosaltres confiant que ens avisaria quan fos el moment. Després d’una estona del trajecte, un noi que parlava bon anglès ens va explicar la situació: aquest autobús no anava a Can Tho, havíem d’agafar un altre autobús a Thanh Anh fins An Giang i un últim de lot fins a Can Tho … Pensem que anava a ser impossible arribar al mateix dia, però els autobusos estan encadenats !! així que el trajecte va ser com una seda i vam arribar a Can Tho, després d’unes quantes hores, però en el mateix dia !! Paguem entre 15.000 i 20.000 dongs per persona en cada un dels autobusos.

La pena va ser que estàvem molt cansats, i vam decidir només estar una nit a Can Tho i sortir al matí següent cap a Ho Chi Minh City (HCMC). No vam veure els mercats flotants del delta del Mekong … Vam agafar el bus de la companyia Futa cap a la gran urbs per 110.000 dongs cadascun. L’estació es diu Phuong Trang Futa bus station.

A partir d’aquest moment, vam descobrir la utilitat de l’app que no havíem utilitzat fins al moment: Booking.com. Fins ara els millors preus en allotjament els aconseguíem revisant blogs d’altra gent, porta a porta i finalment regatejant. A Vietnam és una mica més difícil, directament els preus són més elevats i costa molt més regatejar un preu millor, així que la millor opció són les ofertes de Booking.com. A HCMC trobem l’hotel Bali B per 245.000 dongs la nit … això sí, una habitació de categoria amb aire condicionat, per ara la millor habitació en la qual hem estat …

Saigon, o Ho Chi Minh City des del 1975, és la ciutat més gran de Vietnam amb 14 milions d’habitants (comptant poblacions annexades). En l’època colonial francesa era la capital de la Cotxinxina … així que som a la Conchinchina !!!!

Jajajaja … està era l’expressió típica de la meva mare per dir que alguna cosa està molt lluny … Va passar a dir-se HCMC quan Vietnam del nord va ocupar Vietnam del sud, després de la victòria sobre els americans. amb una població de motocicletes exasperant.

La primera prioritat era trobar una moto a venda. Ens vam recórrer tots els hostels a la recerca d’anuncis i naveguem per totes les pàgines webs que trobem. Llancem els missatges i esperem a tenir respostes … Fins que un noi de Taiwan, Arguen, ens va acceptar l’oferta econòmica, la vam anar a buscar, ens vam donar una volta per provar-la, i ja està !! tracte fet i ja tenim moto !!!!

Benvinguda Dinamita Vietnamita Sènior, perquè és igual d’aspecte i té pinta de més vella que l’anterior … si cap.

Conduir per Ho Chi Minh és un repte … hi ha motos per tot arreu !!! és la ciutat amb més motos del món !! hi ha més de 6 milions de motos … sembla com una convenció de scooters però sense el “com” … és un autèntic caos !!!

Encara que si li agafes el truc no és tan difícil, qüestió de fer les coses amb les intencions ben marcades i sense presses … quan editi algun video aneu a flipar … riu-te de Barcelona … multiplica-ho per 1000 … Així que el vam gaudir que et cagues conduint per Saigon, bé, jo més que Mayra … ella no deixava de donar crits i per a mi era com estar en un altre món !! Vam veure molts xocs sense conseqüències, però no ens va estranyar, s’enganxen entre ells i n’hi ha tants que això és d’allò més normal … de bojos …

Per l’allotjament de les següents nits vam decidir provar Couchsurfing, una plataforma que et permet contactar amb gent de la ciutat que vas a visitar i obtenir allotjament gratuït, vam estar 3 nits més.

El propòsit és fer un intercanvi cultural … I així vam conèixer a Jane i a Thao, les dues noies que ens van rebre a casa seva, a canvi d’intervenir en les classes d’anglès a locals que Thao impartia al menjador de la mateixa casa …

Una experiència divertida, vam fer jocs de mímica amb els alumnes, aprofitant que som clown … que desastre … són ultra tímids !!!! ni tan sols s’atrevien a fer accions molt senzilles i quotidianes … en fi. D’aquesta manera ells practicaven vocabulari amb nosaltres i nosaltres els arribàvem a conèixer una mica més.

Gràcies a una noia que vam conèixer a Phu Quoc vam saber de l’existència de Saigon Free Walking Tours. És una iniciativa de la universitat de Hoasen, en Saigon. Es tracta d’una oportunitat per als estudiants que s’apunten de practicar el seu anglès fent tours als turistes que ho sol·liciten totalment gratis !!!

Hi ha diversos tours i està molt bé, i els estudiants són encantadors … La noia que ens va acompanyar es diu Lan, i ens va fer el tour Saigon City, visitant els següents punts de la ciutat:

Mercat Ben Thanh, un dels mercats més antics, del temps de la colònia francès, ampli i colorit, amb la millor qualitat en aliments de Saigon, i on has d’aconseguir sempre un descompte almenys el 40% del que et donen d’inici. L’ajuntament de la ciutat, construït pels francesos, on s’observen unes escultures en la seva entrada representant la dominació francesa sobre els vietnamites, i per aquest motiu, segons Lan, aquest edifici s’intenta no mostrar en les guies editades pel govern.

El teatre municipal, un bonic edifici construït pels francesos, pel que sembla les entrades són molt cares. L’oficina postal, també construït pels francesos a l’estil colonial, és preciosa !! tota de fusta, sostres alts, decoracions estil francès, encara que al final llueixi un gran retrat de Ho Chi Minh … Notre Dame, una catedral que està just al davant de l’oficina postal, tots els elements excepte el maó van ser portats de França.

El Palau de la Reunificació, antiga Casa de Govern del President de Vietnam del Sud que el 1975 va passar a ser símbol de la reunificació del Vietnam, ara s’utilitza com a lloc d’esdeveniments i reunions ia la façana es pengen la bandera vietnamita i la bandera del país visitant. Al parc del costat hi ha un avió en exposició ia la cua té una de les poques banderes de Vietnam del Sud que es poden veure a la ciutat, encara que estigui ratllada.

Un altre lloc que visitem és el passeig de Nguyen Hue, que s’omple de locals a la tarda per passejar. En aquest passeig vam poder veure un cas curiós: durant la nostra visita es celebrava una triatló, el muntatge mediàtic ens va semblar considerable, vam poder presenciar la sortida, molt emocionant, fins que es va sentir: Corten !!, i tothom va parar de córrer, i una altra vegada al punt de partida …

Li preguntem a Lan si era una pel·lícula o documental, i elles ens va dir que no, que després en les notícies apareix com que s’ha celebrat un triatló a HCMC … és part de la propaganda del partit … Lan ens va explicar que les banderes que llueixen a Vietnam són dos, la del país i la del partit comunista. El govern és un únic partit i les eleccions se celebren per triar representants que són anònims per als ciutadans … alguna cosa bastant sub-realista …

República de Vietnam del Sud República Socialista de Vietnam Partit Comunista del Vietnam.

Pel que vam entendre de Lan i de reaccions d’altra gent, al sud prefereixen Saigon a Ho Chi Minh, fins i tot s’intueix un recel a l’estat de comunisme … però ningú ho diu obertament. Pel que sembla qualsevol demostració contra l’estat comunista és castigat amb presó, com si trenques un bitllet (que porta la imatge de Ho Chi Minh, el polític alliberador comunista enaltit com a heroi per tot el país).

Un dels punts turístics més importants és el Museu de les restes de la guerra. Es tracta d’una col·lecció d’objectes, articles i fotografies sobre la guerra de Vietnam amb els Estats Units. És molt espectacular, sobretot els reportatges fotogràfics, els articles de premsa americana descrivint la barbàrie, amb famosos fotògrafs de l’època, la mort de Frank Zappa en els camps vietnamites.

Mostra els desastres de l’agent taronja, deformacions genètiques, les pràctiques realitzades per l’exèrcit americà. Es mostra les atrocitats a la desesperada que van realitzar els Estats Units al límit de perdre la guerra, i tot alimentat amb el punt de vista comunista, àngels contra diables … Als jardins de l’edifici hi ha una col·lecció d’avions, helicòpters, tancs i canons americans , és espectacular, tot i que no supera l’impacte rebut per la informació esmentada.

Durant la recerca per comprar una moto vam conèixer a en Toni, un barceloní també de ruta per Àsia. Vam quedar una nit i ens vam anar a sopar junts. Ens va explicar les seves aventures pel camí, que podeu llegir al seu bloc Motxilles Abismals, i nosaltres vam explicar les nostres.

Després ens vam anar a prendre unes cerveses a la zona de Pham Ngu Lao, la zona motxillera, semblant a Khao San Road de Bangkok, encara que ple de locals i altra gent bevent per tot arreu !! Va ser molt divertit i un plaer compartir-lo amb Toni !!

El que més us va agradar per sopar va ser una nit que vam anar a un restaurant anomenat Panda, allà feien mini barbacoes on tu podies demanar carn o peix, va ser divertit i deliciós !!!! i com només hi havia locals, tots ens miraven, fins i tot alguns clients ens van oferir provar algun punxa …

I després de 5 nits a Saigon, ens anem amb la nostra Dinamita Vietnamita Sr. cap Vung Tau, un poble a la costa. Allà anem !!!!

Comencem el nostre camí amb molta il·lusió !!! moto “nova” i a recórrer aquest variat país. Per començar, les carreteres de Vietnam estan plenes de motos, però, les motos no poden accedir a les autopistes … d’això ens vam adonar just en sortir de Saigon …

El camí que ens donava el navegador no permetia la circulació de motos … val, però el problema era que no existia una ruta alternativa … tot Saigon està envoltada de rius, sense ponts, excepte el de l’autopista … Però no ens vam donar per vençuts … com a bons pioners vam anar a cegues a trobar el camí … a l’atac !!!!

Després de fer el camí a l’atzar arribem a una carretera sense sortida … Vam preguntar a gent, però ningú sabia anglès … començàvem a desesperar quan de sobte un amable mozuelo amb moto ens va preguntar si teníem algun problema … El mozuelo ens va indicar el camí al ferri que et permetia sortir d’aquell laberint de rius …

I així ho vam fer, vam seguir les indicacions fins al ferri, envoltats de milers de motos, sense descavalcar, tots en el mínim espai, entrant a poc a poc dins del vaixell plataforma, una experiència divertida … Un cop a l’altra banda, la carretera era més fàcil, tot i que ja havíem perdut molt de temps donant voltes … Així que la nostra següent parada, per temps i distància, seria: Vung Tau !!

Arribem a Vung Tau, sense més dificultat. Es tracta d’una ciutat molt turística, plena de vietnamites de vacances, no té massa atractiu, fins i tot la platja no és res de l’altre món … Vam començar a preguntar a guest house per preus … eren prohibitius … en ser dissabte tot estava pels núvols, no hi havia manera de trobar un preu “normal” …

Però aquell dia teníem una important missió, la germana de Mayra, Soraya, es casava amb Ingo, i anàvem a assistir al casament per Skype. Necessitàvem una connexió d’internet acceptable … Com no hi havia manera de trobar un hotel i el temps corria en contra nostre, vam decidir ficar-nos en un centre comercial i utilitzar la connexió de lloc. Trobem el Lotte centre comercial, ens vam instal·lar en una cafeteria i amb molt de temps per preparar-nos ens vam posar de gala.

Mayra es va posar el seu vestit negre al lavabo, estava guapíssima, i jo portava camisa i llacet, encara que de cintura cap avall anava en banyador … fèiem bona pinta … Arribat el moment, vam aconseguir presenciar les noces. Tot i que la connexió va deixar molt a desitjar, ens va permetre una mínima presència i poder veure l’emotivitat del moment. Mayra no va deixar de plorar, entre els nervis de la preparació i l’emoció del moment … i és que no se’t casa una germana cada dia … aaaish … sniff …

Després del gran esdeveniment, va continuar la recerca d’allotjament … Vam trobar un hostel, el primer en què ens allotjaríem, Dragon Hostel. Revisem el llit, un lloc genial, llit doble gegant en habitació compartida, envoltada de cortines per aïllar-te de la resta de llits, a més, amb aire condicionat, una meravella … I el més barat que vam poder trobar per ser dissabte, paguem 135.000 Dongs per persona … Els dies normals el preu és 90.000 Dongs. Si arribes un dissabte i dius que vens de part nostra, et cobrarà 90.000 Dongs, aquest és el tracte al qual vam arribar per la publicitat que els estem donant en aquestes línies …

Un cop instal·lats, ens vam donar una volta per la ciutat. Com hem dit, és turística, però és curiós veure els locals en restaurants, com el que hi ha al pàrquing del mercat, o al passeig del port, on els carrers s’omplen de parades de menjar, principalment marisc …

L’endemà ens vam fer una passejada fins a la platja, res de l’altre món, però hi ha una en la qual els pescadors descarreguen la seva pesca, i és bastant curiosa.

De tornada a casa vam creuar el mercat, ple de marisc, i envoltat de carrers amb restaurants, on vam provar unes tortitas fregides amb gambes que estaven molt bones !!!

L’amo del hostel ens va donar algun consell abans d’anar a Mui Ne, ja que la policia hi té fama de per als turistes amb moto i plomar … Ens va dir: si us per a un policia i us demana papers és que vol diners. solució:

Guardar-te la clau de la moto abans que la pugui agafar ell i demanar-te més diners, comença parlant en castellà molt ràpid sense parar, amb l’esperança que acabi fart i et deixi anar … si no és així, has de portar només 100.000 Dongs al butxaca dels papers, i al·legar que és l’únic que tens per passar el dia … amb sort et deixarà anar sense més greuge … Bons consells que seguim durant tot el nostre viatge per Vietnam.

Així que, següent parada: Mui Ne !!

El camí a Mui Ne va ser fàcil i sense més altercats, una carretera gairebé recta seguint la costa, on sempre hi ha camions i autobusos, que el fan una mica més difícil. En un punt de la carretera vam veure un camió amb el morro xafat i un autobús creuat fora de la carretera, tot en la mateixa imatge … En general els autobusos a Vietnam no paren per res, així que si et vas a creuar amb algun assegura’t que tens espai suficient, perquè ell no es va a preocupar … fins que es troba amb un camió de cara … clar, aquí la cosa canvia …

Abans del poble de Mui Ne, la carretera està poblada de resorts, restaurants i qualsevol atracció o necessitat turística. La sorpresa que ens portem va ser que estava ple de russos !!! fins en alguns llocs les lletres eren cirílicas !!!! molt fort !!! els únics que no eren russos eren els pocs vietnamites que treballaven allà …

L’allotjament el reservem a través de Booking.com, per 150.000 Dongs (uns $ 7), però no ens va agradar, estava molt guarro. L’endemà vam aconseguir una habitació molt mona en un resort pel mateix preu ($ 7). El resort tenia una mini platja, però el temps no acompanyava gaire, feia calor però el dia era tempestuós …

El més curiós de la zona de Mui Ne són les dunes de sorra que l’envolten. Vastes extensions de desert enmig d’un país negat d’aigua …

Nosaltres vam visitar Suoi Tien, la riera de les fades. Un rierol que arriba fins a la carretera envoltat de dunes de sorra. El cauda era molt baix, fins als turmells, així que és un agradable passeig d’un quilòmetre, aprox. Els colors de la sorra vermella ho fa molt vistós, ens va agradar molt, tot i estar ple de gent amunt i avall …

Després vam anar a les dunes de sorra vermella. Es tracta d’uns pujols de sorra vermella, dunes, sense vegetació, un desert … l’entrada és ple de nens que et lloguen un plàstic perquè et relliscades sobre ell duna avall, jo ho vaig provar, divertit … Les vistes des de dalt de les dunes són boniques, segons l’angle de visió, no veus més que sorra, és curiós.

I finalment vam anar a donar-nos una passejada pel poble de Mui Ne. Com ens havien alertat de la poca assertivitat de la policia del lloc, vam aparcar la moto a les fora i seguim caminant. Gairebé arribant trobem un camí cap a la platja més al nord, i la vam caminar fins al poble.

Allà vam veure pescadors usant xarxes d’orifici molt petit que arrasava amb tot, on només aprofitaven l’gambes, i la resta moria a la sorra … Altres pescadors navegaven en els pots circulars fet de cànem o ja de fibra.

Les sorres estaven plenes de crancs que corrien espaordits a mesura que ens acostàvem, i de petites estrelles de mar, plena d’elles, es podia veure el rastre dels seus lents desplaçaments, molt curiós.

Al final de la platja ens trobem un seguit de xiringuitos amb taules de plàstic sobre la sorra. Tenien palanganes amb aigua i marisc viu, ens vam posar a mirar-lo i sense saber com ens trobem regatejant per una llagosta d’un quilo … acabem pagant 220.000 Dongs (8 €), una ganga !!!

Ens la van portar oberta i feta a la brasa, estava exquisida, l’única pega era que havien utilitzat mantega per cuinar-la … que mania amb la mantega … se la posen a tot !!!! Arribem al poble ja de nit, igualment no hi ha res a veure, és força cutre, o així ens va semblar …

L’endemà continuem el nostre camí, vam carregar la Dinamita Vietnamita i carretera i manta !! això sí, evitant creuar el poble per si ens trobàvem als uniformats … Pel camí creuem les dunes de sorra blanca, però no ens aturem, les contemplem sobre la moto així com tota la costa, que en direcció nord ens va semblar preciosa !! !

Cal destacar que ens van estafar a posar gasolina. A la benzinera del camí (mira el mapa que hem inclòs) vam parar a posar benzina. En arribar el xaval de la benzinera va començar a córrer demanant ajuda a algú més que no podíem veure.

Vaig demanar 50.000 Dongs i ell mentre em posava gasolina em insistia en omplir, jo negava i ell insistia, mentre una noia estava recolzada en el sortidor. Després d’uns segon, el sortidor va fer un canvi de número i es va col·locar en 50.000, ara reconec que vaig veure a la noia donar-li on es penja el sortidor en desús, però en el moment em vaig quedar confós. Així que vaig pagar i ens vam anar …

Havia estat tot molt estrany, vaig revisar el nivell de gasolina del dipòsit i vaig comprovar que no estava on hauria … Ens havien estafat … Benvinguts al Vietnam; )

Següent parada: Dalat !!! Encara que no molt segurs de si valdrà la pena …

De Mui Ne seguim la carretera de l’interior cap a Dalat, la nostra següent parada, una ciutat a les muntanyes … Seguim la carretera creuant el parc nacional que es troba abans de la ciutat.

Un cop a Dalat, havíem reservat allotjament a través de Booking.com, una habitació doble en Oc Hostel. Primer, vam estar unes hores per aconseguir localitzar el hostel, no tenia rètol !!! a qui se li ocorre … i després, la senyora del hostel ens fa seguir-la, “uns carrers” que van ser bastant to a un altre hostel on ens van acompanyar a un dormitori …

Li vam dir que havíem reservat una habitació doble, però simulaven que no entenien … que estaven desconcertats … jajajaja … menuts canta matins … Així que ens connectem a la seva Internet, busquem un altre lloc i els vam dir quatre coses, quina pèrdua de temps … que penques! !

Ens vam anar a Joy Homestay. Era un despatx de delineants que havien apanyat unes habitacions. La nostra habitació era un matalàs a terra, res de l’altre món, per 135.000 Dongs, però la noia que vivia allà ens va convidar a sopar el que havia cuinat: arròs i pollastre. Vam estar parlant una estona, va estar bé.

L’endemà vam rebre resposta de sol·licituds que havíem fet a Couchsurfing, una tal Sandy que regentava una hostel, Sandy Homestay, ens convidava a estar en un dormitori de gratis si ensenyàvem una mica d’anglès als seus nebots … Així que ens hi vam anar les següents 3 nits que vam estar a Dalat, i vam estar genial …

Com a agraïment, els cuinem una arrossada versió Vietnamita …

Els nebots de la Sandy, aprendre anglès … no sabem si van aprendre, però a menjar paella, si que si !!!

Dalat ens va enamorar … a més de ser lloc de trobada d’enamorats, es tracta d’una ciutat d’arquitectura colonial francesa, els edificis són fantàstiques cases d’una estètica refinada, res a veure amb la resta del Vietnam …

Més o menys tota la ciutat segueix la mateixa estètica colonial, a diferència de la resta d’Àsia que fan els edificis sense cap patró, creixent com a ciutats horribles … Era un gust passejar-se per la ciutat, amb aromes que recordaven a França i Anglaterra, vam tenir l’ estranya sensació de dejavou, aquesta ciutat ens transportava a records del passat, a viatges per països Europeus, amb aromes a carns, olor de greix típiques de països freds, sensacions familiars, que ens feia estar a casa, barrejat amb els preciosos edificis de muntanya i les vistes de la ciutat que ens regalaven els seus turons.

Majestuosos hotels, amb sostres de pissarra, com balnearis nòrdics, a peus de llacs … Un lloc al que considerem especial, però és una cosa personal, força subjectiu, només heu de passejar sense presses pels seus carrers i sentir-ho per vosaltres mateixos … es em posa la pell de gallina recordant …

El Night Market de Dalat és mogut i colorit, molt concorregut, un lloc curiós on passejar. En les seves vores hi ha parades on comprar llets de mongetes, soja o cacauet, i sucar uns dolços tipus xurros, per escalfar-se una mica del fred, per variar …

Al centre de la ciutat hi ha un gran llac, i davant del llac dues construccions modernes i curioses que cobreixen un centre comercial, el Big C, i una cafeteria, Doha.

També tenim la Crazy House, inspirada en l’arquitectura de Gaudí, i el 100 Roofs Bar, un bar que és un laberint decorat com un bosc i pedra, un lloc curiós.

Un dia uns avis vietnamites que estaven a la terrassa d’un bar prenent cerveses ens van trucar perquè ens acostéssim, i com que no teníem pressa enllà vam anar. Vam estar com dues hores parlant i prenent cerveses amb ells, eren encantadors, picar-però sense traspassar la línia del cavaller, gent molt llesta, amable i educada, amb un toc sorprenentment europeu, més en concret francès. Una bona estona compartit amb els locals.

A uns quilòmetres de la ciutat hi ha la pagoda Thien Vien Truc, preciosa amb jardins, tot molt ben cuidat, de fustes envernissades, un lloc místic.

Allà vam conèixer a un monjo que ens va començar a parlar en perfecte castellà … ens vam quedar de pedra … grata sorpresa, ens va regalar una traducció que havien fet un llibre sobre budisme.

Al costat de la pagoda hi ha el llac Ho Tuyen Lam, on ens va començar a ploure massa i vam haver de anul·lar la visita a les cascades d’aigua, que per cert havia de pagar entrada …

Abandonem Dalat creuant les muntanyes, un paisatge de muntanya preciós entre boscos de coníferes, un lloc totalment diferent a la resta del Vietnam … Adéu Dalat, esperem poder visitar-te en una altra ocasió …