Des Savannakhet vam arribar a Pakse !! Pakse no és una ciutat molt bonica, durant la nostra estada res ens va resultar interessant. Té un cutre centre comercial, la part que treu el cap al riu Mekong està coberta d’edificis que impedeixen el seu accés … a qui se li ha ocorregut no bolcar la ciutat a l’increïble riu que l’acaricia …? El carrer amb més guesthouses, hotels i restaurants per a turistes és la que té més trànsit, és la mateixa carretera que creua el país …

Nosaltres vam estar allotjats a Lankham guesthouse per 60.000 kips la nit. Hi trobem una guesthouse per 50.000, Noknoi, però la primera ens va semblar que tenia més trànsit per vendre la nostra preciosa i preuada companya, la Dinamita Vietnamita (una pausa dramàtica en el seu honor …). Així és, com no podíem passar la moto per la súper corrupta frontera Laos – Cambodja, havíem vendre-la abans. Vam col·locar anuncis per tot arreu, fins sobre la pròpia moto.

Cal destacar un restaurant indi que no està malament i és molt barat, Jasmin restaurant, els plats vegetarians valen 10.000 kips, els que porten carn 20.000 kips, arròs i naam 5.000 kips cada un … nyam !!

També trobem un restaurant vegetarià que ens va sorprendre !! Estava molt bo, i barat, Vegetarian Food Pakse, recomanat !! A més, el restaurant Daolin no estava malament però el preu era un pèl més car. Com contra-punt, vam anar a menjar una hamburguesa al restaurant Pizza boy, al costat de la nostra gueshouse, i ens van servir una merda, això sí, amb pa, i el terra era una autopista de paneroles … així que, si podeu, evitadlo.

Tornant a la Dinamita Vietnamita … abans de vendre-la havíem de fer un últim viatge, l’anomenat Bolaven Plateau. Una preciosa amb inici i fi a Pakse, com el Thakhek loop, recorrent l’altiplà de l’interior de Laos a una altitud mitjana de 1000 m (sobre el nivell del mar). Aquest altiplà és famosa pels cultius de cafè introduïts pels francesos a principis del segle passat. L’especialitat és el cafè Aràbiga i Robusta. La ruta completa es pot fer en 3-4 dies, però nosaltres vam fer un recorregut reduït en 2 dies.

Comencem el camí orgullosos amb la nostra Dinamita Vietnamita, la primera parada va ser la plantació de cafè de Mr. Vieng. Es tracta d’una finca molt ben apañadica on pots degustar cafè, comprar un souvenir, quedar-te a dormir, i Mr. Vieng et porta a fer un tour per la plantació explicant curiositats tant del cafè com de la fauna del lloc.

Va valer la pena, va ser interessant, vam poder veure el procés de creixement i preparació del cafè, des de la flor fins al gra torrat, també vam poder saber sobre plantes medicinals, vam veure la planta del cacauet, fruits desconeguts per a nosaltres, i formigues vermelles enormes que si et mosseguen i no deixen anar la seva mandíbula fins a la seva mort, així que si se’t fiquen per sentit o nas cal anar al metge … i si a més les fregues (i les mates) tenen gust de llimona i tenen una forta olor a vinagre.

Ens prenem una tassa de cafè deliciós i fortíssim (vam estar saltant tot el dia) ens va costar 10.000 kips i el tour 20.000 kips per persona.

Després de la visita seguim el nostre camí direcció Tad Lo, un poblet al costat del riu Es Set, banyada per tres cascades.

Ens vam allotjar a Sailomyen guesthouse, paguem 30.000 kips la nit, una cabana de fusta bastant cutre amb un balcó de cara al riu, on els nens jugaven a l’aigua … i allà vam anar a donar-nos un bany després del calorós viatge.

Hi ha tres cascades, una està al mateix poble, les altres dues estan caminant riu amunt. Pel camí et trobes dos elefants propietat d’un hotel. A les 17:30 es pot veure com els banyen i alimenten. Dóna llàstima veure’ls tan dòcils encadenats a una estaca que podrien arrencar sense problemes … No ens vam quedar per no ser partícips. Un cop a les cascades, són boniques però no espectaculars.

Per sopar vam anar a Mama Pap, on les racions són gegants … i els preus molt raonables, els plats costaven entre 15.000 i 20.000 kips, recomanable.

Al matí següent ens dirigim a Kok Phoung Tai, un llogaret pròxim on un tal Mr. O Captain Hook et fa un tour cafeter per les seves terres i t’ensenya el seu poblat. Es tracta de l’ètnia Khmu. Aquesta ètnia prové de la índia, i després de passar per Cambodja es van establir al sud de Laos.

L’entrada al poble (et cobren 2000 kips / persona) és un camí de fang, a cada costat hi ha cabanes, de vegades barraques, de fusta. Tot està ple d’animals de granja, porcs, gallines, a més de gossos i gats. Els nens corren al semi-nus jugant.

Per fi vam arribar a la casa de Mr. Hook. Ens rep la seva dona, li demanem un cafè (per 10.000 kips), aquest cop un per als dos, el dia anterior vam estar com motos fins massa tard per culpa del cafè … El va preparar amb una cafetera de bambú !! Molt autèntic !! El resultat va ser espectacular, molt millor que el dia anterior, el cafè gairebé es podia mastegar, barrejat amb una mica de sucre era deliciós …

Per fi va arribar Mr. Hook, tornava amb dos nois del tour anterior. I entionces vam començar el nostre tour (15.000 kips per persona) caminant pels cafetars mentre Mr. Hook ens recitava d’una manera monòtona i sense massa interès la història del cafè, des del seu descobriment fins a totes les classes existents.

Vaig estar a punt de estirar-me a terra a fer una migdiada … Després d’una estona i d’ensenyar-nos els fruits locals, les mateixes formigues i com fer bombolles de sabó amb una branqueta en cercle i la saba sabó d’un arbust, comencem el tour per seu llogaret, molt interessant !!!

Ens va explicar que ells són molt supersticiosos, creuen que si els fas una foto els robes l’ànima, si piques a la porta de casa seva, o a una paret ahuyentas els bons esperits, així que els has de compensar regalant un búfal d’aigua.

En l’actualitat realitzen rituals diaris. Les dones, després de parir han d’anar amb altres dones al cementiri i estar dues setmanes allà sense tornar al llogaret. Quan tornen el guru els pregunta si el nen és bo o dolent, si diuen dolent tiren al nen, així que totes diuen que és bo. En la següent lluna plena el guru li pregunta a la mare què ha somiat i interpretant aquest somni li posa nom al nen. Si aquesta nit no ha somiat haurà d’esperar fins a la següent lluna plena, i així fins que somiï. Comenta que hi ha nens que han estat molts anys sense nom …

Les dones mai poden sortir del poblat, elles treballen, així un home es casa amb diverses dones perquè el mantinguin. Fins i tot ens explicava que la seva neboda de 9 anys s’acabava de casar amb un home de 40 … En cas de mort, si és accidental, la teva família ha d’anar-5 anys a viure al bosc, sense poder tornar al llogaret, per espantar la mala sort i els mals esperits. Durant el passeig ens va assenyalar una casa abandonada d’una família que portava 2 anys en el bosc per mort accidental del seu fill. Cada lluna plena lliguen un gos a un pal i el maten a cops com ofrena als bons esperits, ens va assegurar que ja no feien ofrenes humanes, només gossos …

Les cases albergaven famílies de fins a 90 membres … Els nens començaven a fumar als 3 anys per espantar els mals esperits i als mosquits … Això era com l’edat mitjana, però sense el “com”, pobles tancats, només oberts a tecnologia rural que els fes la vida una mica més còmoda, ah! i la televisió … que no falti. Ens comentava que no compraven gairebé res, tot el criaven o cultivaven … que fort … un xoc cultural enorme … Després de la visita vam anar a fer una altra volta pel poble, fins i tot “vam conversar” amb els vilatans …

Després de la impressionant informació rebuda i observada en el llogaret, continuem el nostre trajecte passant per Pakson, sense cap interès, fins a arribar a les cascades Tad Yuang. Paguem 25.000 kips per persona, però va valer la pena. Són impressionants, uns 50 metres d’alçada i bon cabal, la pots observar des de dalt i des de baix.

Seguint unes escaletes arribes a 10 metres de la caiguda, en uns minuts acabes completament mullat, i pots veure un fantàstic arc de Sant Martí fent gairebé un cercle sencer !! una imatge preciosa, poderosa i molt humida. Aquesta cascada és espectacular perquè la pots observar a escassos metres.

La següent cascada és Tad Fane, que també va costar 25.000 kips. Aquesta cascada és molt més alta, uns 100 metres, tot i que amb menys cabal. El problema és que s’observa a molta distància i no s’aprecia bé, no val res la pena el seu preu, us la podeu estalviar amb tota tranquil·litat …

I ja de tornada a Pakse ens dediquem a revisar la venda de la moto … Després d’uns dies, en no tenir cap oferta acceptable, vam decidir seguir viatjant amb la nostra Dinamita Vietnamita fins Don Det i allà vendre-la.

Així que … ens veiem a Don Det !!