De camí a Don Det vam tenir alguns problemes amb la nostra estimada Dinamita Vietnamita … En el primer terç del camí a recórrer la moto de sobte es va parar … això sí, amb uns dignes petardeos de dolor … ens volia dir alguna cosa, però no la vam entendre, així que vam anar a un mecànic per veure què deia.
Per a això la vam haver de empènyer sota una calor infernal fins que vam arribar a una finca, on hi havia gent menjant. Ens acostem i els preguntem on era el mecànic més proper, però el nostre laosià no estava en el seu millor moment … encara que assenyalant la moto i amb una ganyota d’agonia va ser suficient perquè s’acostessin a intentar reanimar-la. Després de diversos intents infructuosos vam pujar la moto al seu furgoneta i molt amablement ens van portar al mecànic més proper … un honorable gest que agraïm profundament … El mecànic va saber parlar amb la nostra companya, i així vam poder continuar el nostre viatge.
Després d’uns 20 km la moto va tornar a aturar-se … de la mateixa manera, seguia insistint en la seva comunicació passiva, només que aquesta vegada estàvem més a prop d’un altre mecànic. Aquest mecànic era un artesà, es la va mirar de dalt a baix, prenent-se el temps necessari … i finalment la va arreglar !! I la resta del viatge va ser com una seda, feliç com una perdiu, amb un somriure al far.
Don Det és una de les illes d’un arxipèlag situat al cabalós riu Mekong anomenat 4000 illes (Si Phan Don), la veritat que ens va decebre una mica, encara que també és veritat que no ens vam moure molt. Per arribar-hi primer vam haver de llogar una barca per creuar el riu des Nadasang, així que just quan el sol s’anava a posar aconseguim que un xaval ens portés en el seu barcassa per 50.000 kips als tres, tota una experiència.
Un cop a Don Det busquem allotjament, com sempre. Després de preguntar a diversos llocs un holandès que treballava en una guesthouse, i que no callava ni sota l’aigua, ens va llogar una habitació per 30.000 kips a Ning bungalous. Una habitació correcta i en un punt perfecte per exhibir a la bonica Dinamita Vietnamita per a la seva venda.
Per visitar l’illa i la veïna illa de Don Khon es pot llogar una moto, però amb una bici per 10.000 kips és suficient. Don Khon és més bonica i tranquil·la que Don Det, encara que en temporada baixa tot és tranquil per allà.
Per passar al senyor Khon cal creuar un pont que costa 30.000 kips, encara que si et fas el boig passes sense parar a la taquilla dels tiquets … El preu del pont inclou la visita d’unes cascades, que si has passat el pont per la cara hauràs de pagar la mateixa quantitat. Les cascades no valen massa la pena, si vols estalviar no vagis …
Al sud de la mateixa illa pots llogar un pot amb capacitat per a 3 persones per 90.000 kips per anar a veure dofins de riu. Nosaltres vam poder veure uns quatre dofins en repetides ocasions !! va ser bonic, i sempre és diferent un viatge en vaixell lluitant amb els corrents de l’enorme cabal del riu Mekong … és espectacular la mida i la força d’aquest riu …
Per menjar a Don Det hi ha diversos restaurants de menjar local, com el de la nostra guesthouse, tot i que vam caure en la temptació del menjar índia … el restaurant Jasmin és dels mateixos propietaris que el de Pakse, encara que una mica més car … està boníssim! ! (Comparant amb la poca varietat del menjar local, l’arròs fregit i els noodle que portem menjant durant mesos …).
Durant la nostra estada a Don Det vam posar la nostra Dinamita Vietnamita en venda, estratègicament col·locada amb dos cartells de “en venda” a la cantonada de la nostra guesthouse, per on tothom passaria tard o d’hora. Els locals es fregaven les mans, tots oferien 100 dòlars, i esperaven a que se’ns s’esgotessin els dies d’estada o visat …
Passava el temps i ningú es comunicava amb nosaltres, així que vam decidir penjar cartells en les dues illes, amb l’esperança de trobar un turista despistat amb ganes de moto … Finalment, el dia abans de la nostra marxa trobem un francès propietari d’un restaurant que es va interessar, es la portem perquè la veiés i ens va oferir 160 dòlars … no teníem més opcions … així que vam acceptar. Per tancar el tracte ens va convidar a beure i a sopar … una nit alegre, digna d’un comiat, adéu a la nostra Dinamita Vietnamita, la deixem en bones mans …
L’endemà vam agafar el mini-ferri super-local per 30.000 kips / persona, i ens dirigim a l’estació d’autobusos de Nadasang. No teníem tiquet. Intentem fer autoestop fins a la frontera amb Cambodja, a uns 20 km, però va ser impossible … finalment, i per treure’ns de sobre els kips, vam agafar l’autobús directe a Siem Reap (Cambodja) per 185.000 kips cadascun … un abús, però va ser el preu més barat que vam trobar i tots ens deien que era l’única opció … així que … vam fer el que tots …
Ens preparem per creuar la frontera més corrupta d’Àsia … és una trista riure … uns tros de cares dures … Per començar, el del bus et diu que si li dónes el passaport i 40 dòlars no t’has de baixar de l’autobús, i que és el que costa, t’arriba a increpar dient que si tens algun problema serà el teu responsabilitat que el bus no esperarà … estafador … per sort vam ser una bona colla els que ens neguem.
Un cop a la frontera, primer has de rebre el segell per deixar Laos, ja que en aquest pas et cobren 2 dòlars per la cara … jo vaig demanar el rebut, i em van dir que no, així que els vaig dir que era il·legal … i em van ignorar … No ens va quedar més opció que pagar els maleïts 4 dòlars dels dos per poder passar … estafadors … Així és la policia en segons quins frontera asiàtica !!!! És per flipar … Però … No marxeu encara !! Encara hi ha més !! (Com súper-ratolí entre cada sketch). En creuar la frontera a Cambodja et fan passar un control mèdic, un tio que et pren la temperatura i et cobra 1 dòlar, doncs ja ens veus a unes 10 persones ignorant la revisió i entrant a l’edifici de visats mentre un policia ens cridava que vinguéssim … de riure !!!
En fi, seguim. El visat d’entrada a Cambodja per un espanyol és de 30 dòlars, ja que en aquesta frontera et cobren 35, per la cara !!!! Aquí seus güevos !! A més et posen una finestreta que ens arribava a l’alçada del melic, així que ja ens veus ajupits traient el cap dient-los que això era il·legal mentre el policia amb cara de molt mala llet ens ignorava mirant al capdavant … quina colla de xoriços !!! ! Perquè la policia, els taxistes / tuk tuks i els polítics han de ser sempre tan xoriços !!? (El dels taxistes s’aplica als asiàtics, la resta és mundial). I després de pagar la universitat dels nens, o les cerveses d’un mes, a tots els policies de la frontera, ja estàvem a Cambodja !!!!!! Ole ole ole i ole !!!!
Ens dirigim a Siem Reap i als temples d’Ankor … que emoció !!!!